Explore every episode of the podcast La isla de los oyentes

Aquest conte va néixer un calorós estiu de l'any 2004, a la localitat d'Arbúcies, en el marc de la Marxa per la Cultura de la Pau. Aquesta iniciativa pretenia sensibilitzar la societat sobre la necessitat d'un món lliure de guerres i violència, destacant la pau com a valor universal i essencial per al futur de la humanitat. Arbúcies, un poble carregat de simbolisme, compta amb l'arbre de la Llibertat al bell mig de la seva plaça. Aquest arbre, testimoni de moltes històries, va ser l'escenari en què es va reunir una multitud diversa, amb una presència destacada de mainada vinguda d'arreu del món.

En aquell context, davant l'energia inesgotable dels infants i la importància de fer arribar un missatge de pau, va sorgir aquest relat. Un conte pensat per captivar l'atenció dels més petits i alhora convidar grans i petits a reflexionar sobre la importància de construir un món en harmonia. Amb senzillesa i emotivitat, el conte busca sembrar una llavor de compromís amb la pau.

En una entrevista recent al programa Emergència Climàtica d'Antòn Soler al Hoy por hoy Menorca, l'autor d'aquest relat va compartir com va ser el procés de creació del conte i com l'experiència d'aquell estiu a Arbúcies va marcar un abans i un després en la seva manera de comunicar missatges de pau. D'aquesta conversa va sorgir la idea de convertir aquesta història en un podcast, aprofitant el poder de la narrativa oral per fer arribar aquest missatge a una audiència més àmplia i diversa.

Aquest podcast es presenta en un moment crític per al planeta. Les guerres que encara avui assolen el món –més de trenta, incloent-hi la devastadora guerra d'Ucraïna– causen un patiment immens i evitable a milions de persones. Aquest relat serveix com un recordatori que la pau no és només un desig, sinó una necessitat urgent i una responsabilitat compartida. És un missatge que apel·la a la consciència col·lectiva i ens convida a prendre acció: o ens organitzem com a habitants del planeta blau per posar fi a les guerres, o aquestes poden arribar a destruir-nos com a espècie.

El conte que sentireu a continuació no és només una història per entretenir. És una crida a l'acció, una invitació a reflexionar sobre la nostra manera d'entendre el món i les nostres responsabilitats com a part d'una comunitat global. Ens recorda que petites accions individuals, com el compromís amb iniciatives per a la pau i la no-violència, poden sumar-se i generar un canvi significatiu.

Si aquest relat us inspira i voleu agrair l'esforç de compartir-lo, podeu contribuir a enfortir projectes que promouen forces de pau, resistència noviolenta i defensa civil. Podeu trobar més informació sobre com participar en aquestes iniciatives a la pàgina web: [www.elplanetadelfoc.cat](http://www.elplanetadelfoc.cat).

Ara és el moment de prémer la tecla Play i endinsar-vos en aquesta història que ens parla de pau, esperança i compromís. Escolteu amb el cor obert i deixeu-vos inspirar per les paraules que, tot i sorgir sota l'ombra d'un arbre en un petit poble, tenen el potencial d'arribar arreu del món.

Para presentaros al autor de este relato, os transcribimos lo que él mismo explica en su página web: Se desconoce mi procedencia. Dicen que soy de Armenia. Yo digo que soy de Armenia, pero tampoco lo tengo muy claro. El lugar nunca importa. Ahora vivo en una isla de la albufera de Valencia y aquí soy feliz.

Total, he hecho muchas cosas en esta vida: música, activismo, teatro, filosofía… pero me centraré en mi trayectoria como escritor.

He criado tres libros: Como el gallo de Morón (2011), Hombres de alambre (2015) y Palos y fango (2024). He dormido poco y alguna vez pasado hambre, aunque pienso que una de las cosas más despreciables de esta vida es el victimismo de los artistas.

No seguiré por ahí. De hecho, mi relación con los tres libros viene marcada por algo muy distinto. He disfrutado y vivido momentos increíbles con ellos.

He realizado casi trescientas presentaciones en España y Latinoamérica, y tengo idea de estar girando con Palos y fango hasta el año 2026.

Disfruto igualmente del proceso de escritura que de las presentaciones. Estas no son muy normales. Se asemejan más a un show. Hay música, baile, recursos audiovisuales y un sinfín de absurdeces que ponen de manifiesto la ridiculez humana, en este caso la mía.

Este relato es uno de los muchos que ha escrito y no está (todo) en alemán.

Sa somereta blanca es una història que tracta d'un jove ciutadellenc que feia feina a Maó i que cada dia es trobava en el seu camí una somereta blanca. El que passa després l'hauràs de sentir en aquest podcast.

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

El francés no es com el menorquí, tot i que es poden semblar. Menorca va tenir uns segles XVII i XVIII on molta gent estrangera va ocupar l'illa i que es va barrejar amb els illencs. En ocasions això ha provocat situacions absurdes i divertides que es poden veure en aquesta història. 

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Moltes vegades les històries que ens arriben a nivell de rondalles i llegendes tenen un component de misteri i, fins i tot, de por. Aquest sentiment cala bé en les ments joves que escolten amb atenció i recorden millor el que cal aprendre de cada història. Aquest es un bon cas. 

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

I a l'inici de tot, estaven un home i una dona. Les histories populars i les que duen més de dos mil anys rodant pel planeta, s'ajunten per afegir qualque element més, com el que explica com es va fer la primera casa i per què. 

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Altre forma d'explicar un element present al mon rural de s'illa i l'explicació que per tradició oral va resonar pels llocs menorquins al llarg del temps.

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Per explicar alguns trets que formen part de la cultura menorquina, aquestes històries son bones d'entendre per a totes les edats. 

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Tenia el cabell de tal manera que tothom el coneixia pel mal nom de Revull. 

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Diuen que en un determinat moment de l'any la pots veure. Es com una Atlàntida, com una promesa d'un futur millor quan mires l'horitzó. 

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Hi ha tanta gent que li agrada sentir aquesta història com anar a veure en persona la cova que avui es un referent turístic, tant de dia com de nit. D'en Xoroi hi ha una cova, una cançó i aquest podcast. 

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

Sa nau d'Es Tudons es una de les més conegudes històries que ens explica la manca d'una pedra a la part de dalt d'un dels monuments talaiòtics més simbólics de Menorca.

Les rondalles i les llegendes són relats tradicionals que constitueixen una part essencial del nostre patrimoni cultural immaterial. La UNESCO defineix aquest concepte com l’herència cultural transmesa pels nostres avantpassats. Inclou coneixements, tècniques, costums, expressions, gastronomia i representacions que una comunitat reconeix com a part de la seva identitat. En el nostre cas, es tracta de tot allò que identifica els menorquins i menorquines com a poble.

La rondalla és una narració fantàstica en prosa, d’origen anònim i transmesa oralment. La seva trama, completament imaginària, sovint s’inspira en la vida quotidiana i té una doble funció: entretenir i ensenyar. Per això, aborda temes universals que han fascinat la humanitat al llarg del temps, com ara l’amor, la mort, l’astúcia, la gelosia, la màgia o l’afany d’aventura.

Els personatges de les rondalles actuen en temps i espais indeterminats, cosa que permet situar les històries en qualsevol lloc del món i en qualsevol època. Aquests personatges encarnen models de conducta que poden ser imitables o rebutjables: el valent, la llesta, l’enamorat, l’egoista o el just. Les rondalles es caracteritzen per una estructura narrativa tancada i definida, amb un inici i un final clars, i per l’ús de fórmules lingüístiques fixes.

La llegenda, també una narració de ficció, s’origina en la tradició oral i posteriorment es transmet per escrit. Es diferencia de la rondalla perquè està situada en un moment històric i un indret concret. Aquestes històries, estretament vinculades al territori, sovint es presenten com a verídiques. Els personatges solen ser figures individualitzades, no models genèrics com en les rondalles.

Encara que les llegendes no segueixen una estructura tan definida, tenen un caràcter didàctic marcat. Sovint intenten explicar fets sorprenents o incomprensibles. Al voltant d’un nucli històric s’hi teixeixen episodis imaginaris que acaben gairebé sempre amb una ensenyança.

En 1998 nuestro autor invitado escribió este relato de Navidad. Hoy os lo ofrecemos aquí. Julio Mauriz nace en Villafranca del Bierzo (León). En los años ochenta se prodiga con artículos en revistas culturales y esporádicamente en algún periódico provincial. En 1984, coincidiendo con el nacimiento del semanario Bierzo 7, hoy desaparecido, se encarga de la corresponsalía de Villafranca. En los años noventa se inicia en la literatura escribiendo relatos y cuentos, publicados en diversas antologías literarias. En el año 2002 es galardonado con el primer Premio Hontanar de Narrativa Breve por su novela Tras los visillos. En el año 2004 publica la recopilación de relatos breves Cuando el tiempo decide, que un año más tarde sería distinguido por el Instituto Leonés de Cultura como «Libro leonés del año». En el año 2010 publica la novela Pervivir en la memoria, un amplio recorrido por su lugar de nacimiento: Villafranca. También en 2010 se encarga de escribir el guion del documental En un lugar de nadie, obra original de Alejo Sandes, resultando finalista en el X Festival Internacional de Cine de Naturaleza, Telenatura. En 2013 es reeditada su novela Tras los visillos en formato digital. En 2015 publica su primera novela negra Adagio 123. En 2018 publica su segundo libro de relatos Teórica del fuego. Tiene un blog de temática cultural llamado Desde un apartado lugar.

En qualque moment d'un temps molt llunyà, van deixar a un mort amb una llavor, sepultat dins una nau d'enterrament menorquina. Avui en Tomeu descobreix aquell indret i un arbre que vols seguir amb vida, més de 2.000 anys des de que brotàs del pit d'aquella persona. 

La depravada es un relato corto de David Desola Mediavilla. Escritor, dramaturgo y guionista de cine y televisión español. Sus textos se encuentran casi siempre en la estrecha franja que separa la comedia de la tragedia. Su estilo, para muchos críticos, tiene reminiscencias kafkianas, del teatro del absurdo y del realismo mágico latinoamericano. 

La protagonista de esta historia vive cerca del marido que la vida le ha puesto delante, de un marco social patriarcal y machista y de un diccionario enciclopédico en el que intenta encontrar respuestas, sin demasiado éxito.

Hoy, casi sin pretenderlo, mi cerebro ha hecho abstracción, enredándose en el tiempo antiguo, y he visto sin esfuerzo la antigua casita, con la puerta sencilla y breve que ahora ocupan gruesos cabos de amarre.   Joan era viudo y sin hijos. Jubilado del campo. Su existir, el día a día, lo ocupaba en disfrutar de su casa y de la formidable panorámica que se colaba como una novia atrevida a través de la ventana de su alcoba.

Éste es un fragmento de este microrrelato de Julio Mauriz que hoy os ofrecemos en su versión en podcast.

A la agente de la policía científica Sara Michelénez le tocó aquella mañana acompañar a un equipo para la investigación de un supuesto homicidio. Alguien había informado del hallazgo de un cadáver con herida de bala en la cabeza en el Parque de la Sierra de Gredos.

La unidad y el forense llegaron al lugar casi al mismo tiempo. Era una zona apartada y escondida por un desnivel del terreno, unos pocos alcornoques y abundantes jarales y brezales. Para acceder utilizaron una vieja carretera mal cuidada, camino habitual de cazadores (furtivos o no) de perdices, conejos y jabalíes.

Sara tomó notas como hacía habitualmente y habló con el forense y preguntó detalles sobre quién había dado el aviso. Un hombre dijo que escuchó un disparo y que pensó que pudiera tratarse de alguien cazando.

Los compañeros de la primera unidad habían identificado el cuerpo, así como el vehículo en el que lo encontraron. Se trataba de un traficante de drogas de poca monta llamado Pablo Blanco. Se tomaron fotos del cadáver y de los alrededores. Sara iba torciendo la nariz con frecuencia. Algo no le gustaba y su instinto le decía que había algo raro. Se localizó un casquillo y un arma corta muy común, una pistola suizo-alemana que utiliza munición de nueve milímetros.

De vuelta en la comisaría, en el momento de redactar el informe, hubo discrepancias entre el equipo. Sara sentía que algo se escapaba a lo evidente, mientras que sus compañeros apuntaban a un ajuste de cuentas o un suicidio. Sara no se explicaba por qué había un hematoma en el lugar por el que entró la bala por la cabeza.

Y además, ¿por qué estaría tan alejado de la ciudad? Demasiado extraño.

Este es otro relato de Luis Soler para La isla de los oyentes.

Natalio Feliz es un lector nato. No se puede concebir su vida sin sus libros y las historias que contienen pero en su apartada vida, en la que apenas cabe su fiel dama de llaves Angustias, algo está empezando a cambiar. ¿Y si la desgracia se cierne sobre él por seguir leyendo más y más? Julio Máuriz nos regala este relato de un personaje singular y una historia que pasa del papel al podcast.

En el corazón de Menorca, donde las antiguas piedras cuentan historias de tiempos pasados, dos hombres llegaron buscando respuestas. Ambos obsesionados con el cielo, pero desde perspectivas muy distintas. Martín, un apasionado estudioso de las civilizaciones antiguas, creía que las estrellas habían guiado a los constructores de taulas y talayots. Benito, en cambio, había dedicado su vida a estudiar los cielos por razones muy diferentes: estaba convencido de que algún día presenciaría un contacto extraterrestre. 

Aquella noche, el yacimiento arqueológico de Torrellafuda les uniría de una manera que ninguno de los dos podía imaginar.

Es otro relato de Luis Soler para La isla de los Oyentes.

En un mundo distópico donde el agua tiene más valor que el petróleo, la noticia de que el último gran lago de agua dulce está contaminado por una extraña bacteria pone en jaque la paz mundial. Un grupo de investigadores, periodistas y personas conscientes de qué puede pasar a partir de esta noticia se concentran en averiguar si las grandes compañías que monopolizan la poca agua potable que queda tienen algo que ver. 

La fulla, de Maria Villalonga. Un relat que ens apropa a una dona, a un record, a una cuina. El temps i l'espai es mouen en un forat negre (podria ser el del nas). Aromes i llums, conjunt de les percepcions que ens envolten i que ens ajuden a viatjar més enllà. 

Vicente regenta un restaurante al que acaban de comer dos personajes singulares. Vincente aún no lo sabe pero son descendientes de dos bandos rivales que hace algo más de doscientos años se enzarzaron en una guerra peculiar alrededor de un aceite con propiedades casi mágicas. ¿Cómo se resolverá este encuentro? 

El cuento «La mujer adúltera» del escritor francés Albert Camus relata el viaje interior y transformador de Janine, quien acompaña a su esposo Marcel en un viaje de trabajo por el desierto de Argelia. Durante el trayecto, Janine siente una profunda soledad y una creciente insatisfacción con su vida diaria y su matrimonio. La historia describe sus observaciones del entorno, las personas que conocen y, sobre todo, su introspección sobre su propio estado emocional y existencial. En medio del inmenso y árido desierto, Janine se enfrenta a sus deseos ocultos, su sensación de vacío y la búsqueda de un sentido más profundo para su vida. El equipo de Radio Menorca, impregnado por la conexión que Albert Camús tiene con Menorca (su abuela era menorquina) rinde un pequeño homenaje al autor convirtiendo el cuento en otro podcast en La isla de los oyentes.

La Navidad ha servido de inspiración a Julio Mauriz desde los muchos relatos que ha escrito sobre esta temática. Hoy traemos para La isla de los oyentes un nuevo relato. De él podemos decir que nace en Villafranca del Bierzo (León). En los años ochenta se prodiga con artículos en revistas culturales y esporádicamente en algún periódico provincial. En 1984, coincidiendo con el nacimiento del semanario Bierzo 7, hoy desaparecido, se encarga de la corresponsalía de Villafranca. En los años noventa se inicia en la literatura escribiendo relatos y cuentos, publicados en diversas antologías literarias. En el año 2002 es galardonado con el primer Premio Hontanar de Narrativa Breve por su novela Tras los visillos. En el año 2004 publica la recopilación de relatos breves Cuando el tiempo decide, que un año más tarde sería distinguido por el Instituto Leonés de Cultura como «Libro leonés del año». En el año 2010 publica la novela Pervivir en la memoria, un amplio recorrido por su lugar de nacimiento: Villafranca. También en 2010 se encarga de escribir el guion del documental En un lugar de nadie, obra original de Alejo Sandes, resultando finalista en el X Festival Internacional de Cine de Naturaleza, Telenatura. En 2013 es reeditada su novela Tras los visillos en formato digital. En 2015 publica su primera novela negra Adagio 123. En 2018 publica su segundo libro de relatos Teórica del fuego. Tiene un blog de temática cultural llamado Desde un apartado lugar.

La isla de los oyentes vuelve de nuevo a interpretar una leyenda de la mano de Gustavo Adolfo Bécquer. Es una leyenda del siglo XIX sobre la Venta de los Gatos, camino que iba desde la Puerta de la Macarena, hasta el monasterio de San Jerónimo, lo que hoy sería la Avenida Sánchez Pizjuán, según nos indican algunos estudiosos del tema. 

Cuenta la leyenda, que dicho lugar era habituado y reconocido por todos los habitantes sevillanos desde al menos el siglo XVIII por una famosa venta llamada «La Venta de los Gatos». La gente acudía allí por las tardes, los días de fiesta, a pasar el rato. Era el lugar ideal para que los más jóvenes jugasen y los más mayores descansasen en compañía de sus seres queridos y conocidos. Se cuenta incluso que el célebre poeta Gustavo Adolfo Bécquer estuvo en la bien oída «Venta de los Gatos» allá por el año 1854 y se percató de la belleza de una joven muchacha. Asombrado por el divertido canto que entonaba la chica entre un grupo de amigos, el poeta decidió hacer un pequeño retrato del rostro de la muchacha que luego acabaría regalándole al novio de esta. Tras intercambiar unas palabras con el joven, el célebre poeta supo acerca de la historia de la joven mocita: se llamaba Amparo, y había sido abandonada en la Casa Cuna para más tarde acabar siendo adoptada por el dueño de la Venta, quien precisamente era el padre del muchacho. Años más tarde, cuando Gustavo Adolfo Bécquer se ubicaba de nuevo en la capital española, nace en él el deseo de volver a dicha venta. Para su sorpresa, al regreso del poeta a Sevilla, este se da cuenta de que la «Venta de los Gatos» había cambiado durante su ausencia y estancia en Madrid. La Venta había pasado a ser un fúnebre recinto para los muertos, perdiendo así todo el verdor y alegre ambiente que antes poseía. Se construyó el Cementerio de San Fernando. Perdidas las risas de aquel dicharachero lugar, el poeta sevillano decidió preguntar al ventero por la joven Amparo y su novio de los que aún se acordaba con cariño, y el ventero le contó entonces el trágico desenlace de dicho amor. De ahí nace esta leyenda y la versión en podcast que hemos preparado para tí.

El senyor arriba amb la galera al lloc. Segurament ja s'ha enterat de que en Xec ha tornat de Barcelona. La conversa retracta a cada personatge en el seu paper i la tragèdia de la pérdua que planteja la continuitat del destí de Francina i del propi Xec al capdavant de la feina al lloc. Amb aquestes converses es tanca aquesta obra costumista menorquina d'un original d'Àngel Ruiz i Pablo.    Ràdio Menorca ha re-editat així el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Xerren en Xec i na Francina. Ell relata els records dels darrers moments a Barcelona. Des de les impressions que va copsar a la gran ciutat, tan diferent del paisatge de S'Ullestrar, fins a les darreres hores de la mare i esposa que agonitzava en mans dels metges, amb el detall de com va patir abans i després de l'operació. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

L'amo en Xec entra en escena i conversa amb na Francina. Marit i filla han perdut a un persona molt important a les seves vides. De la feina al lloc o de l'espai que ocupa als seus cors, les paraules d'ells dos omplen aquest capítol. En Xec comenta com recorda el que van ser els darrers moments de madona. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Francina i es missatge xerren. Ho fan els personatges d'aquest drama en el moment més dur, allà on es contempla com quedaran les seves vides ara que falta madona. A tothom li preocupa molt també l'ànim d'en Xec. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Mestre Pau, el curander, visita la casa de l'amo en Xec, tot després de que surti d'escena en Bep, mentre Guida està a la cuina. Ells conversaran de la mala sort que ha tingut la família amb la pérdua de madona i el paper que té la medicina o les técniques del curander respecte a la salut de les persones. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Bep i Guida estan a la casa del lloc de S'Ullestrar. Un balancí buit els acompanya en l'escena mentre bull la llet a la cuina i l'aparedador doba unes avarques. La notícia més trista s'ha produit i amb la tristor es barregen retrets, algunes tensions i reflexions intentant assumir la realitat. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

En aquest nou capítol continúa el relat d'en Xec, explicant les seves peripècies viscudes a Barcelona mentre va i ve de s'Hospital cap a can Sebastià. Les seves filles segueixen molt interessades en el relat, que troben molt graciós. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

En Sebastià dona avís a les seves tres filles que mantenguin les formes i respectin la visita de l'amo en Xec a ca seva a Barcelona. Sempre sense haver dinat i sense gosar desvetllar la seva fam, segueix el relat i les rialles brollen de les jovenetes a cada nova paraula de l'home del camp. Mentres, madona segueix al metge. Tothom espera que li trobi què té i que la curi. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

L'amo en Xec apareix a casa d'es Senyor a Barcelona sense haver dinat i sense gosar desvetllar la seva fam. Per vergonya nega la seva fam, tot i que avui està convidat a dinar. Al mateix temps, explica i dona detalls de les desaventures que està passant a Barcelona on tot li sembla complicat, difícil i contrari al que ell ha conegut a la seva Menorca rural, ara tan llunyana. Les explicacions de l'amo en Xec fa molta gràcia a les filles i a tota la família. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Laura ha perdido a su madre por una cruel enfermedad. Ella es una niña y todo su mundo se cae. Un adiós te brindaré es un poemario, un ejercicio de duelo, una forma de expresar los sentimientos. Pero es algo más. Este podcast es también un reflejo de los estadios del duelo, de las voces de los expertos en cuanto a cómo conllevar una pérdida en estas edades, un espacio para reencontrar la paz con uno mismo, una ayuda para quienes necesitan esa paz. 

L'amo en Xec i madona expliquen les dificultats per moure's a Barcelona. Només arribar a la casa en la que estan ha estat un calvari. Arrossegant el balancí i xerrant amb la gent sense acabar d'entendre les indicacions. El llenguatge està ple de pedres en el camí, com així sembla pel que explica l'amo en Xec a la família. Ses filles fan unes bones rialles de cada anècdota que explica en Xec. Tot esperant que el metge pugui veure a madona, que està esgotada de tant de caminar. 

Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

L'amo en Xec i madona han arribat a Barcelona. L'escena ha canviat i ara estem a una casa de senyors on els personatges que participen reflectiran la societat benestant d'aquella època i lloc. Dos móns distants en molts d'aspectes estan a punt de trobar-se en aquesta escena. 

Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Bep dona consells a l'amo en Xec. Barcelona es una gran ciutat i està plena de perills i gent que potser no es ben intencionada. A més, si ja li resultava costós lliurar gallines per mirar de curar a madona, ara les poques monedes que li quedin s'aniran amb el viatge i anar a la ciutat, que sembla la única manera per salvar a la seva dona. 

Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país.

Al capítol 4, Xec conversa amb diferents personatges. Des de la seva filla, fins an Bep, al senyor del lloc,... amb tots ells conversa sobre l'estat delicat de salut de madona. Serà el senyor del lloc el que l'empeny a viatjar a Barcelona per visitar un metge i fer operar a la seva dona, que continua molt malalta.

Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país

En aquest capítol hi ha el moment en el que l'amo en Xec reflexiona sobre la dificultat d'aconseguir unes poques monedes, així com la facilitat en la que s'en van per mirar de pagar remeis i solucions per intentar sanar a madona. Conversa amb en Bep sobre la salut de na Guida, la seva dona, el que funciona en medicina i el que no. Es una operació la solució? 

Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país

En Xec té a madona malalta. Els remeis per mantenir-la sana son molts costosos i no semblen donar bon remei. Però la salut d'ella es lo primer. Ràdio Menorca re-edita el 'Viatge tràgic de l'amo en Xec de S'Uestrà', adaptació del grup de teatre Fila d'or de l'Orfeó Maonés. Un enregistrament dirigit per Pito Costa l'any 1998 i que ara recuperem per convertir-ho en un nou podcast per capítols que ja pots escoltar a 'La isla de los oyentes', a radiomenorca.com i a les principals plataformes de podcasts del país

'Des de casa' es una obra que recopila a los finalistas de un certámen organizado por el Ayuntamiento de Maó en 2020 que recoge vivencias, experiencias, sentimientos vividos desde la pandemia. Uno de estos relatos es 'No es por tí'. Una historia epistolar que nos retrata a dos personajes que conectan gracias a unas cartas que esconden algún secreto que no se desvelará hasta el final. De Luis Soler

El equipo de producción de podcast de 'La isla de los oyentes' vuelve a la obra de uno de los grandes referentes de la literatura y de la poesía castellana de todos los tiempos; Bécquer. Si bien la figura de Gustavo Adolfo Bécquer trasciende en nuestra literatura como un destacado exponente del Romanticismo español, pues prolonga aspectos propios de esta tendencia como la idealización de la experiencia amorosa, el rescate de los espacios medievales, la melancolía como estado permanente del sujeto, la subjetividad en el tratamiento de los temas y el sentimiento y la irracionalidad como fundamento de la creación artística, éste se anticipa a procedimientos literarios posteriores que dan vida a las formas de expresión contemporáneas y que escapan a los modos propios de la estética romántica, principalmente, en lo que respecta a la prolijidad de la forma. Este hecho se manifiesta en su prosa mediante la complejidad estructural presente en algunos relatos, dentro de los cuales la leyenda “El Miserere” se configura como el caso más significativo.

El relat que tanca les històries recollides al llibre 25 anys de intensitat culinària del Restaurant Molí de Foc ens apropa al record en primera persona d'un al·lot i de la seva infantesa. Moments al voltant de la figura paterna, de l'arròs del diumenge i de la família al voltant d'una taula, amb moments durs que queden a la memòria (també olfativa i gustativa) del protagonista, a més de a l'ànima. 

Un relat de na Carlota Fluxà Van Delzen

Así empieza el relato que nos ofrece Julio Mauriz:

Nos sentamos en el rellano sin pensarlo, aunque el viejo con una dificultad extrema. Entonces le pregunté a bocajarro:

- ¿Qué te gustaría hacer hoy de especial? Es Nochebuena.

- Nada –contestó secamente-. Apenas sí soy una nota aislada en el desconcierto de esta familia.

- ¿Por qué dices eso? –inquirí- No es agradable lo que piensas.

  Al escuchar la pregunta, el viejo se pasó la mano por la frente, cerró los ojos y, tras un prolongado silencio, solo dijo: la vida.

  Como un redomado cobarde le propuse, para no implicarme, unas copichuelas con sensatez para después de los postres: dos o tres, no más. Pero el abuelo rehusó, aunque yo sabía de sus ganas de saborear el anisado en fecha tan señalada. <<El despecho>>, me dije a mí mismo. Le sugerí entonces la trascendencia de acudir a la misa del Gallo, mas él rechazó de plano esa devoción que la familia había perdido al transcurrir del tiempo.

Prou!, un relat de Graziela Lleonart i Escuer, finalista del Concurs de narrativa gastronòmica Es Molí de Foc. Un relat que comença així: 

Prou!, prou!, ja no puc més. Ja n'hi ha prou!

Amb aquestes paraules i un fort cop de porta que va provocar un tremolor en les parets del senzill apartament, la Carme va donar per acabada la conversa amb l'Ernest. Estirada sobre el llit va deixar anar un reguerot de llàgrimes que no la deixaven escoltar ni els seus pensaments. Com havien arribat fins aquí? En quin moment varen perdre la màgia? I la pregunta que no voldria haver-se de fer mai: calia continuar? Feia massa temps que el dia a dia era un reguitzell de retrets i males cares, amenitzades amb presses per discutir i no escoltar. No, això no podia seguir.

Mai hauria pensat a separar-se. Perquè ella estimava l'Ernest, almenys fins avui. Però ara ja no ho tenia clar. Ni tampoc tenia clar què soparien, i aquest detall, que podria semblar banal, en realitat era el nucli de la discussió.

Ja feia temps que la Carme treballava en la botiga de roba més cèntrica del poble i també la que més vendes feia. Això implicava dedicar-hi les hores reglamentàries que marcava l'horari i molt sovint quedarse a passar caixa, cosa que provocava que arribés a casa cansada i molt més tard del que tocava. El problema, però, no era aquest sinó els efectes col·laterals que d'aquí se'n derivaven. Normalment quan arribava a casa el més calent per sopar era a l'aigüera i això automàticament implicava primer crits i després plors.

Com era possible que l'Ernest pogués estar gairebé tota la tarda estiregassat en el sofà, tornant boig el comandament a distància de tant canviar de canal i no se li ocorregués, ni tan sols, descongelar qualcuna cosa per sopar?

Aquest relat comença així: 

Mai havia vist tantes abelles juntes. I mai havia vist tants animals en llibertat, campant lliurement. Totes les abelles voleiaven en un radi aproximat de dos-cents metres al voltant d'aquell camió estimbat a la giravoga. Potser ja eren dos-cents cinquanta, i no tardarien gaire a ser tres-cents. I açò era una greu constatació, perquè el taxista es trobava a poc més d'aquesta distància. Feia fressa veure com aquell eixam esvalotat sortia disparat cap a no se sabia ben bé on, en una mena de núvol amorf que anava dibuixant vinyetes menys o més allargassades cada segon que passava. I els núvols s'estireganyaven per dalt i per baix a mesura que els primers insectes s'allunyaven. Molts d'ells es devien saltar les normes bàsiques de formació de batalló, alterats pel regiró d'una batzegada brusca com aquella. Semblaven del tot desproveïdes de qualsevol protocol intern que les fes actuar amb coreografies estudiades, tot i que el mateix costum dels moviments compartits encara dissimulava una mica aquell caos. Certament, si tenien protocol, la trompada d'aquell camió els l'havia fet oblidar. Anaven completament desbocades, i si cap d'elles tenia prou serenitat i coratge com per fer un bon crit i posar un poc d'ordre, el futur d'aquella bresca estava escampat pels marges i els camps del voltant. Per a qui també perillava el futur era per al taxista que havia albirat l'accident des de la distància, que havia vist aproximar les abelles a gran velocitat i que ara pujava a correcuita la finestreta del taxi per evitar que li entressin a dins. Es comptaven a milers. Quan ja tenia un dels principals núvols al damunt, encara hi havia animals que sortien del camió bolcat a la Carretera General, en direcció a Ciutadella. Per moments fins i tot li va semblar que s'enfosquia el dia, i era conseqüència de la gran clapa animal que cobria la seva visió del cel. Feia tot just dos o tres minuts que havia sortit de Maó, i poc es podia pensar que seria espectador de primera fila d'aquell espectacle. 

Luisa Gago posa la veu al relat Entropía, de na Montse Alsina Hipólito. Altre dels relats del llibre dels 25 anys d'intensitat culinàira del Restaurant Molí de Foc. Un relat que comença així: 

1996. Equilibri

Tot i que els Orriols eren ateus gairabé militants, el desplegament del pessebre marcava l'inici de les festes de Nadal a casa de l aLaura. Avanven amb els nens a collir molsa al camp i feien un lluent cel ple d'estreles amb paper de xarol. Paper de plata pel riu i sorra de la platja per posar-hi les palmeres. Un paisatge incongruent amb la neu-farina espolsada sobre les muntanyes se duro del fons del pessebre, però que era imprescindible per marcar el camí per on s'acostaven els Reis Mags des de l'Orient. 

La protagonista d'aquesta història té un amor secret i, en el moment de les festes nadalenques, on s'estila fer-se regals entre companys de feina, a ella li toca fer un regal a un amic invisible que resulta ser aquest al·lot que tant li agrada. Què li regalarà? Li agradarà el que ha preparat?