Explore every episode of the podcast En sèrie. Una col·lecció de relats

Posa't els 🎧 i deixa que t'expliquem una història a cau d'orella.

Què tenia la nit, que em portava a conèixer personatges d’allò més insospitats? Primer, em va portar a conèixer els dandis. Ara, a Galactus. Però no només això. Estava a punt de descobrir que la nit també era un bon moment per fer desaparèixer universos.

Sebastià Roig tanca les referències a la col·lecció amb les Magranes, un oli sobre fusta sense data de Ramon Reig Corominas (Manila, 1903 - Figueres, 1963).

En Fidel no havia experimentat mai un viatge així. Afortunadament, tot sigui dit. On eren els dandis? On era ell? I qui era aquell ésser que el temptava amb els seus braços?

L’autora del capítol, Núria Esponellà, ha triat l’obra Abstracció còsmica, de 1963, d’Evarist Vallès Rovira (Pierola, 1923-Figueres, 1999) com a escenari per la narració.

Hi ha quelcom en l’ira que embriaga els sentits i escalfa poderosament les entranyes. Quelcom que et condueix irremeiablement a la violència. I com n’era de necessària, en ocasions, la violència! Què us he de dir? La merda crida la merda. Oi, tant si crida la merda! I aquells dandis ho eren, de merda. 

L’autor d’aquest capítol Joan Manuel Soldevilla, s’ha inspirat en la pintura Calvari, de Ramon Tusquets Maignon (Barcelona, 1837-Roma, 1904). L’obra no està datada.

Què podíem tenir en comú aquell personatge mitològic condemnat a aguantar el món sobre les seves espatlles i jo? Tantes coses… massa. O no, potser cap ni una. Si estava bé a la nit, sí… però, podria viure-hi per sempre?

La Cristina Masanés és l’autora d’aquest capítol que gira al voltant de l’obra Dream wrap (embolcalla somnis), de 2001, una sèrie de fotografies de Philippe Ávila (París, 1966). 

Guardar les distàncies no és mai una cosa fàcil, i menys quan dos cors han estat tan units, tan còmplices. En aquesta segona entrega, en Max lamenta la pèrdua d’en Fidel i el seu vincle a causa d’aquesta nova religió.

Aquest capítol escrit per l’Àngel Burgas ha inclòs la presència de l’obra La casa de la festa, de 1991, una pintura de Carme Sanglas Gispert (Barcelona, 1953). 

Presenteu-vos amb una espelma i us oferiré un got d’absenta. Aquesta era la premissa i així els vaig conèixer. I com me’ls vaig estimar! Si has vingut a unir-te a aquest viatge, et recomano que agafis la teva espelma. Aquí hem vingut a convocar als grans esperits. Aquí, aspirem a l’art.   

El punt de partida d’aquest capítol, escrit per l’Elisabet Riera, és la pintura El meu germà Martí, un oli sobre tela sense datar del Fèlix Mestres Borrell (Barcelona, 1872-1933).